Hi ha materials que trien ser joies.
Altres, en canvi, només arriben a les mans de qui sap mirar més enllà del seu ús aparent.
Entre aquests, les beines d’arbre trobades ocupen un lloc especial. No són metalls preciosos, ni pedres tallades. Són restes vegetals, lleugeres i fràgils, que el vent o el temps han deixat caure. La seva bellesa rau precisament en això: en haver estat abandonades.
Si hi ha un material més humil que els objectes reciclats, són aquests fragments naturals recollits sense un propòsit clar. No responen a cap necessitat ni a cap projecte previ. Són troballes que activen l’instint creatiu —aquest impuls incert que et fa guardar una forma, una textura, un color— només perquè hi ha alguna cosa allà que parla en silenci.
Convertir una beina seca en joia és un exercici de mirada i transformació. No es tracta tant de dominar el material com d’escoltar-lo. Deixar que la seva forma guiï el gest, que la seva fragilitat suggereixi la tècnica.
Potser no cal assenyalar gaire més: una mínima intervenció pot ser suficient per fer visible el que ja hi era.
A les beines, penjades amb cordons de cuir, hem encapsulat amb diverses resines, uns llacs profunds i espectaculars de colors, en els quals podem emmirallar-nos per recobrar quan cal el moment de concentració, d’intimitat o de relaxació necessari per tirar endavant.
Treballar amb materials trobats és, també, una manera de reconciliar-se amb el temps i la natura. Les beines recorden que tot passa, que tot canvia, i que fins i tot allò que cau pot tornar a tenir un lloc.
Així, cada peça feta amb una beina trobada no només és una joia: és una història de recuperació, un petit acte poètic que transforma el que ningú volia en una forma nova de bellesa.
